Dins de la història de la música occidental l'hegemonia de la musicologia centreeuropea ha provocat que, en l'imaginari cultural, s'hagi obviat força la música orquestral italiana dels segles XIX i XX. Havent relegat les manifestacions musicals transalpines al món de l'òpera hem oblidat com grans operistes com ara Pietro Mascagni o Giacomo Puccini van ser també importants creadors de música orquestral. Ja no tan sols en els intermezzi operístics, com ara el d'Amica (1905), l'única òpera amb llibret francès del compositor de la Cavalleria Rusticana, sinó en obres com el Capriccio sinfonico (1883), una obra primerenca per a orquestra de Giacomo Puccini, composta com a peça de graduació al Conservatori de Milà on havia estudiat amb el mateix mestre que tindria, uns anys després, el mateix Mascagni: Almicare Ponchielli (1834-1886).

El concert inaugural de la Temporada 2026-2027 que ens presenta l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat és una oportunitat d'or per conèixer una mica millor aquest important univers simfònic italià. Un univers on hi sobresurt el poema simfònic Pini di Roma (1924) d'Ottorino Respighi. Es tracta d'una obra que mostra un gran domini dels complexos orquestrals i on a partir dels llenguatges impressionistes i postromàntics, el seu autor ens proposa la descripció d'alguns paisatges de la ciutat de Roma a través de la presència simbòlica dels seus pins. De la mà de l'obra de Respighi som traslladats, així, a llocs emblemàtics de la Città Eterna com la Villa Borhese o la Via Appia. Ens hi podrem traslladar ja no tan a partir de la fórmula de la descripció musical sinó d'una evocació on Respighi converteix cadascun dels quatre moviments en un quadre sonor. Estrenats el 14 de desembre de 1924 en un espai tan significatiu com el Teatro Augusteo de Roma, un edifici construït sobre la tomba del primer emperador romà August, el poema simfònic forma part d'una trilogia simfònica junt a Fontane di Roma (1916) i Feste Romane (1928).

Amb uns orígens que es remunten al període barroc, el concert per a violí i violoncel (doble concert) ha estat una tipologia de concert en la que compositors com Johannes Brahms (1833-1897), Aram Khatxaturian (1903-1978), György Ligeti (1923-2006) o Elliot Carter (1908-2012) ens n'han llegat mostres brillantíssimes.

Salvador Brotons, l'any 2016, va rebre l'encàrrec dels germans Gerard i Lluís Claret de compondre un Doble concert amb l'objectiu de commemorar el 25è aniversari de la Constitució d'Andorra i de l’Orquestra Nacional Clàssica d'Andorra. El resultat és «l'andorrà», un concert en el que Brotons va donar a la composició una flaire andorrana amb l'ús de cançons autòctones com ara Les ninetes d’Ordino, La marxa del Consell i El ball de la Marratxa lauredià. Autodefinida pel compositor com una obra fresca i comunicativa, ens trobem al davant d'una mostra més del llenguatge característic de Brotons que fluctúa sempre entre la tradició i la modernitat.