Haydn és el paradigma del classicisme. Quan diem “música clàssica” en realitat estem dient que aquella música “sona a Haydn”. Se l’anomena “el pare de la simfonia” pel centenar d’obres que va compondre en aquest format i per la influència que van tenir sobre la resta de compositors. Fins i tot Prokofiev el va tenir com a model. La Simfonia concertant per a quatre solistes respon a una petició del violinista i empresari Johann Peter Salomon que va convèncer Haydn de viatjar a Londres per participar en diversos concerts i dirigir les seves pròpies obres. Les simfonies que allà va estrenar Haydn van causar furor. Salomon va aprofitar per demanar al compositor una obra brillant per a quatre solistes i Haydn (en poques setmanes) va compondre aquesta “concertant”, a mig camí entre simfonia i concert de lluïment. Efectivament, els quatre solistes tenen ocasió de lluir, però potser el que més destaca és el paper cambrístic que els fa jugar, a vegades dialogant entre ells i a vegades amb l’orquestra.

Prokofiev va escriure la seva primera simfonia el 1917 com un exercici de conservatori per treballar dos aspectes de la seva formació: afrontar l'escriptura per a orquestra simfònica (fins a aquell moment tot ho escrivia primer al piano) i la preparació per dirigir obres de Haydn. Li va sortir una obra d'alè clàssic, malgrat que és evident que havien passat més de 100 anys des de la mort de Haydn. L'obra és un encant: plena de melodies elegants, amb una instrumentació equilibrada i transparent, lluny de les idees agosarades que ja havia començat a introduir en les seves obres i amb un regust "clàssic" que, malgrat tot, no enganya l'oïda entrenada en l'audició del vertader classicisme.

David Puertas Esteve, divulgador musical