La Novena no és solament l’Oda a l’Alegria. Els 25 minuts que dura el darrer moviment no haguessin passat a la història sense els tres moviments anteriors. I això Beethoven ho tenia molt clar. Potser per aquesta raó no va donar per acabada l’obra fins que no va estar del tot segur que havia aconseguit el que es proposava: transmetre una idea com la de la Fraternitat Humana utilitzant música pura. Cercava la forma de crear un lligam entre veu humana i orquestra simfònica sense que el text esborrés la prioritat de la música, però que l’ajudés a transmetre el missatge que tots els homes i dones som germans.

Va estar anys donant voltes a l’obra, omplint d’apunts papers i papers, i preguntant-se si la utilització d’un cor com a final d’una obra simfònica era o no una bojeria. Finalment, va ser una necessitat. Beethoven va posar música a un text però ho va fer sobre la premisa de mantenir la primacia de la música. Segons el director Wilheim Furtwängler: “Per resoldre el final d’aquesta simfonia Beethoven necessitava un text sense un significat massa detallat, que no posés barreres al músic. I el va trobar en l’Oda a l’Alegria de Schiller que no celebra aquesta o aquella alegria definida sinó la idea d’alegria en general”.

En diferents moments de la composició Beethoven va escriure algunes guies literàries que no van ser incloses a l’obra, però apuntaven que l’home arriba a l’alliberament i a la unitat, és a dir, a l’alegria del darrer moviment, passant per les tres etapes que representen els primers moviments (destí, exuberància física i amor). La Simfonia núm. 9 es va estrenar el dia 7 de maig de 1824 al Teatre Karntnertör de Viena i dedicada al rei de Prussia, Frederic Guillem III.

David Puertas Esteve, divulgador musical