Serguei Rakhmàninov (1873-1943): Concert núm. 2 per a piano i orquestra

Després del desastre en l’estrena de la seva primera simfonia, Rakhmàninov va voler assegurar-se l’èxit del Concert per a piano núm. 2. Va programar assaigs i més assaigs amb l’orquestra i va tocar i retocar la partitura. Malgrat tot, no estava del tot convençut. El segon i tercer moviments ja havien estat interpretats en públic uns mesos abans, però l’autor patia pel primer moviment. Pocs dies abans de l’estrena, va escriure a un amic aquestes paraules: “Acabo de tocar el primer temps i ara veig que la transició del primer al segon motiu no és bona, que el primer tema no és un tema sinó una introducció (...) Sento que el primer temps està en runes i s’ha tornat repulsiu per a mi. Estic senzillament desesperat”. L’estrena es va celebrar a la Societat Filharmònica de Moscou el 27 d’octubre de 1901 i l’èxit va ser inmediat gràcies a les seves enormes dosis de virtuosisme, però també d’equilibri orquestral, lirisme, fúria i passió.

Antonín Dvorák (1841-1904): Simfonia núm. 8

Hi ha qui anomena la Simfonia núm. 8 de Dvorak “Simfonia del vell món”, per contraposar-la a la Novena coneguda com “Del nou món”, volent donar a entendre que les melodies i ritmes que utilitza són purament europeus, ben llunys dels temes d’orígen americà que utilitzarà a la Novena. Al llarg de la Vuitena hi trobem nombrosos temes musicals de caràcter bohemi, eslau o moravi encara que, com sempre en Dvorak, mai es tracta de temes textuals, sinó que l’autor en capta l’essència i els reprodueix de forma diferent, creant un tema nou, però amb l’esperit i el caràcter del tema autènticament popular. L’obra es va estrenar a Praga el 2 de febrer de 1890 i a Londres el 24 d’abril del mateix any. Al 1892 es va publicar la partitura en una editorial britànica, raó per la qual també es coneix l’obra com a “Simfonia anglesa”, sobrenom que no s’ha imposat de forma general com tampoc ho han fet els sobrenoms de “Pastoral” o “Idíl.lica”. Així i tot, aquests adjectius són prou adequats al caràcter de l’obra, feliç, plaent, serè i plè de referències “naturals” al folcklore.

David Puertas Esteve, divulgador musical